Blog No seas deshonesto

No siguis deshonest. Pot anar a pitjor i les teves amígdales cerebrals tenen la culpa

24 d'abril de 2021 / BY / IN General

És ben conegut que l’ésser humà és l’únic ser capaç de mentir i enganyar als altres dient o fent el contrari del que es pensa, amb la intenció d’induir-los a tenir per cert el que no ho és. 

Si ens preguntem per què persones fiables, honestes, es converteixen en violadores d’aquesta confiança, veurem que conflueixen sempre 3 elements que caracteritzen l’anomenat Triangle del Frau (Cressey (1961):

  • Pressió: Una necessitat econòmica personal o familiar, real o artificial. 
  • Oportunitat: La percepció que és possible cometre el frau amb molt baix risc de ser sorprès o descobert, per trobar-se en una posició de confiança o de poder.
  • Racionalització: La justificació psicològica dels seus actes, és a dir, la necessitat de no veure’s com un delinqüent amb justificacions imaginàries, com ara “si els altres ho fan perquè jo seré menys”.

Sempre ens trobarem en situacions en què tinguem una pressió o incentiu que ens motivi a defraudar i, a més, ens trobem amb una oportunitat o situació que ens ho permet. És aquí quan podem sentir-nos en la tessitura moral i ètica respecte a com actuar, i on apareix el tercer d’aquests elements: una estratègia de neutralització que ens permeti autojustificar-nos davant el fet d’obviar les normes socials i convertir en lícit un engany o frau.

Aquesta estratègia de neutralització té un nom en psicologia: “dissonància cognitiva”. Com explica Jorge Jiménez Serrano (Director del Màster en Anàlisi de Conducta en Frau), el psicòleg Leon Festinger va proposar la teoria de la dissonància cognitiva per a explicar com les persones tenen una forta necessitat interior a assegurar-se que les seves creences, actituds i la seva conducta són coherents entre si. De tal manera que, “quan una persona fa alguna cosa que no s’ajusta a les seves creences o actituds, això li genera una dissonància cognitiva que es reflecteix en malestar i ansietat. Per a tractar d’eliminar aquesta dissonància, la persona pot deixar de comportar-se així o pot canviar les seves creences respecte al valor i sentit que tenen els seus comportaments. Generalment, això no és ni més ni menys que autoenganyar-se, buscar-se una justificació, una excusa o explicació autocomplaent de perquè ens hem comportat així. Si aconseguim vèncer la nostra dissonància cognitiva, el frau deixa de ser una conducta reprotxable i es converteix en una cosa legítima”.

I podem acostumar-nos a mentir? Perquè sembla que sí. Neil Garrett ha descobert que com més esmenti algú, el cervell s’emmotlla i deixa de generar reaccions com la vergonya. Garrett, doctorat en el departament de Psicologia Experimental per la Universitat de la ciutat de Londres (R. Unit), explica que en el moment en què una persona enganya, s’activa una amígdala situada en una part del cervell vinculada a les emocions. Una sèrie de neurones processen les reaccions que després es tradueixen en vergonya o remordiment. No obstant això, si algú esmenta contínuament, el cervell s’acaba emmotllant. Garrett, ponent de l’última edició de EmTech France 2017, explica que el seu objectiu no és només comprendre millor la maquinària de l’humà, sinó arribar a aconseguir frenar aquests mals comportaments en la societat.

Un dels plantejaments que apunta és investigar diferents maneres d’encoratjar al cervell per a impedir que les persones enganyin, alguna cosa així com fer que la dissonància cognitiva augmenti en lloc de disminuir. Assegura que molts actes deshonestos comencen com a petits enganys. Si aquests es frenen abans que arribin a sorgir, es podria acabar amb les mentides del planeta.

Per això: a) compleix amb la teva paraula, b) dóna exemple, c) sigues honest, d) sigues puntual, e) sigues responsable, f) sigues excel·lent (www.amitai.com).

Leave a Reply